Fukuyama VS Albertiyu (ronda 1): "Fi de la història" VS. "Principi del present"

Aquesta és la part de parra mental que he hagut d'excloure del meu treball sobre el concepte de "fi de la història" en Fukuyama per falta d'espai quan m'he adonat que l'extensió màxima del treball era de 2100 caràcters i ja en portava més de 16000.

El principi del present 

Analitzant el que s'ha anat dient sobre el concepte de fi de la història" en Hegel i Marx, en un passat no tant llunyà on es perfilaven les estructures socioeconòmiques que avui dia imperen al món, i Fukuyama, en un present on algunes d'aquestes estructures socioeconòmiques han triomfat i s'han establert d'una forma quasi canònica, un no es pot evitar el fet de formular-se a si mateix alguna pregunta crítica al respecte:

- Quins són els possibles motius ocults (en un sentit de deconstruccionisme a l’estil Derrida), ja siguin motius de conformisme, d’interès preservatiu de d’un Status Quo determinat o de falta d’un autèntic esperit de recerca filosòfic característic per a tota empresa d’aventurament especulatiu, que poden haver-hi darrere de la formulació d’un concepte tant ferm i tallant com el que ens ocupa en el present assaig per tal d’assegurar, amb una plena convicció interna quasi dogmàtica que, sigui quin sigui el moment històric en el que ens trobem i sota el qual fem aquest judici de valor, ens trobem en el “fi de la història”, en el punt màxim de desenvolupament racional o ideològic de l’ésser humà? 

- De veritat aquest excés de presumpció i supèrbia intel·lectual d’aquell que, per exemple, mira el seu entorn i està content amb el que veu (siguin quins siguin els motius personals o ideològics que possibiliten dit acontentament com, per exemple, el cas de ser partícip d’un model social que, per força, ens ha d’afavorir en la nostra condició per tal de voler compartir) és suficient com per estar segur internament i assegurar als demés que ja no hi ha res més possible més enllà de l’establiment i perpetuació d’un model determinat en el qual ens trobem i del qual participem d’una forma més o menys conforme perquè, a nivell d’interès, aquest ens beneficia o perquè, a nivell de capacitat, no som capaços d’imaginar res millor que això? 

- Quin paper té aquí la disposició del múltiple i variat pensament humà, el total desconeixement del devenir i l’enorme inconmensurabilitat a les que ens veiem abocats necessàriament quan tan sols intentem preveure, mitjançant la imaginació o la nostra capacitat predictiva en funció del que veiem en el moment present, quins seran els futurs esdeveniments que marcaran un possible canvi en el procés d’agrupament i organització social de l’ésser humà en segles futurs, més tenint en compte els casos històrics de moments passats en els que, evidentment, els habitants d’aquella realitat històrica no podrien ni imaginar que en un futur estaríem on estem ara, amb un model social gairebé del tot global que en altres èpoques ni tan sols hauria estat possible d’imaginar donades unes condicions de desconeixement de les possibilitats que, avui dia, coneixem? 

Totes aquestes qüestions, i moltes més que podrien formular-se d’una forma més o menys crítica amb respecte als partidaris de trobar-nos en el “fi de la història”, com el cas de la visió sostinguda per Fukuyama, poden acusar-se de ser crítiques relativistes, escèptiques o poc constructives, doncs avui dia gairebé qualsevol intent de refutació o, tan sols, de posada en dubte del que acadèmicament es considera canònic, és acusat d’alguna d’aquestes contracrítiques. Però el que aquí fem, pensem, no és una refutació perquè sí, perquè estiguem en contra d’una proposta determinada i interessi mirar de refutar-la, sinó un atac a una qüestió de molta més importància filosòfica al nostre entendre: ataquem la prepotència intel·lectual que derivem de fer un anàlisis i judici de valor del present, valorat des d’una perspectiva històrica passada, i la projecció de pretensió objectiva d’aquesta valoració no només en relació a l’abans i a l’ara, al passat i al present, sinó, sobretot, al després, al futur.

Evidentment, el coneixement de com s’ha donat el desenvolupament social històric i quins han estat els passos necessaris que ens han permès estar on estem actualment resulta imprescindible si el que volem fer es valorar el moment present de la forma més completa, i fer-ho no és cap crim filosòfic, no s’acusa el fet de voler valorar el present que ens ocupa. El que resulta un crim filosòfic no es tant el fet de voler valorar, sota una perspectiva històrica, el progrés que es pugui haver donat en relació a moments passat a partir de les pre-concepcions determinades que siguin sobre què és el que ha possibilitat aquest possible progrés, sinó el fet d’aventurar-se a fer la valoració de que, donats uns paràmetres de coneixement i una realitat social determinats que, en relació a anteriors, ens poden semblar millors o pitjors, o sota una sèrie de prejudicis intel·lectuals de diversa classe sorgits d’un paradigma de coneixement determinat, el moment històric en el que ens trobem en el present és el “fi de la història”, i a partir d’aquí, ja no pot haver-hi res més.

La “falsa seguretat” que ens proporciona el fet de valorar un “estat de les coses” present sota la perspectiva històrica i sota la, a vegades, falsa bandera del “progrés”, ens invita a pensar que, evidentment, l’organigrama polític, social i econòmic és millor actualment que el que ho era en un passat on, per exemple, on abans imperava un despotisme il·lustrat o una dictadura declarada, actualment hi ha una democràcia lliberal. Però, què és el progrés i en quin sentit podem parlar d’un progrés veritable? Vista la situació, el progrés és un procés de refinament “continuat” (remarco la paraula “continuat”) del que satisfà un interès o una necessitat d’una societat determinada, i en aquest sentit segueix sent una necessitat governamental, organitzativa, i distributiva. I, pel fet de que el progrés sigui un procés  de refinament “continuat”, què marca els límits d’allò que s’entén per progrés i quan aquest deixa de ser progrés per passar a ser estancament i perpetuació? 

Evidentment, estem en molts sentits millor que segles enrere, sota unes estructures socioeconòmiques i polítiques que garanteixen a l’individu la seva llibertat i lliure desenvolupament en una societat que mira de coaccionar en la mínima mesura possible, i vist des d’aquesta perspectiva això significa un veritable progrés en relació al que teníem amb anterioritat, però, tot i així, existeixen mancances que queden pendents de resoldre i que han de seguir “refinant-se” en aquest camí imprevisible i imprecís que marca el que entenem per progrés. Sota aquesta perspectiva, i valorant el que valorem en l’actualitat en relació al passat, què legitima l’asseveració de que, actualment, estem en la millor de les situacions possibles tenint en compte que existeix un futur i, sobretot i el que és més important, tenint en compte de que som incapaços d’anticipar el que està per venir, el que està per succeir, el que li queda per recórrer a l’espècie humana en el seu refinament constant que rep el nom de progrés? Sota una mirada crítica, no res més que la falsa presumpció, l’excés de prepotència i el patent crim filosòfic que representa el fet de projectar cap al futur les nostres “falses seguretats” presents, tant vulnerables de ser refutades en un futur i tant susceptibles al canvi que pot suposar un “gir copernicà” de la mirada que deconstrueix els moments passats que oblidem que, dintre d’uns segles, aquesta realitat que avui dia valorem com a “fi de la història” serà un esdeveniment pertanyent al passat i que, la pròpia història ens diu que la marxa de l’ésser humà a través d’aquesta ha sigut, “contínuament” (i torno a remarcar aquí la paraula “contínuament”) una marxa constant, que veu el passat, que mira el present però que no pot veure el futur, que es mostra cega als esdeveniments que deparen a la humanitat en el seu camí de “progrés”, una marxa susceptible al canvi però, pel bé de l’activitat filosòfica, conscient d’aquest, una marxa constant, imparable, imprevisible cap a un estat diferent de coses.

Fukuyama, segons veiem, ha fet una interpretació errònia del que la marxa de l’ésser humà al llarg de la història ha ensenyat a la humanitat. Els intents de Fukuyama de donar estatut de “fi de la història” a l’estat actual de coses a un nivell ideològic, al triomf del model capitalista liberal occidental i la seva implementació gradual progressiva al llarg de tot el globus planetari són, en aquest sentit, i sota la perspectiva que hem tractat la qüestió, un autèntic crim filosòfic que, més que buscar raons filosòfiques autèntiques que salvin al model de la fragilitat dels esquemes organitzatius actuals davant de la imprevisibilitat de possibles esdeveniments futurs que actuïn com a revulsiu per a una creixent necessitat de canvi pel deteriorament intern que suposa el model capitalista busca fer un intent d’establiment, defensa i perpètuament de dit model i, de pas, de l’ Status Quo que representa aquesta concepció en concret. Per molt interioritzat i arrelat que tinguem el model capitalista en el que vivim, fins al punt de que des del dia que naixem, d’una forma més o menys directa, ens pre-configuren perquè acceptem i siguem partícips actius de la perpetuació de dit model, res ni ningú pot assegurar que, quan la necessitat general urgeixi, tal model es mantingui, així com ningú pot tampoc assegurar que aquest sigui el punt de màxim progrés en l’organigrama polític, social i econòmic de l’ésser humà. També els camperols i pagesos de l’edat mitjana tenien profundament interioritzats i arrelats la seva condició de servents del senyor feudal, però aquesta perspectiva s’ha refinat amb el temps, s’ha donat un progrés racional cap a una igualtat. I també cal tenir en compte que, per molt que per refinament haguem arribat aquí, aquest no és el final del camí, i la història ens dona múltiples exemples que, des de la nostra actualitat, podem corroborar com a exemples de que això és així, com també ho faràn els nostres descendents, si seguim el desenvolupament que ha tingut  la lògica històrica, quan valorin com han canviat les coses des d’una perspectiva històrica.

Més que parlar d’un “fi de la història” convindria parlar d’un “inici del present”. Un present que comença ara i que no acaba, que sempre està “present”. En aquest present, que comença i torna a començar instant rere instant, la situació és la que tenim, i no hi ha volta de fulla. La coneixem i la valorem i, en relació al que hi ha hagut, és evident que estem millor del que estàvem com també és evident que podem identificar un notable progrés valorant el que tenim en relació al que hi havia. Parlar, però, del moment present com a “fi de la història” comporta atemptar contra el principi d’imprevisibilitat que les nostres capacitats humanes tenen vers els esdeveniments futurs. Tot és possible en un futur, fins i tot el sorgiment, per necessitat, d’un tipus de civilització caracteritzada per un ésser humà molt més harmonitzat amb ell mateix i amb la naturalesa que, mitjançant un veritable perfeccionament intern, no precisi dels elements que avui dia resulten indispensables per a la nostra organització política, social i econòmica, com un govern, o la policia i els cossos de seguretat, o la necessitat d’una moneda i un banc que la reguli. Una societat que visqui en pau, al prendre consciència de la seva fragilitat dins un món que cada cop més es ressent de la nostra presència corruptora. Si podem imaginar-ho, és que és possible. No seria aquest un veritable “fi de la història” que garantitzaria un progrés molt més real en un sentit més ampli, més objectiu tenint en compte la possibilitat de que es donés un canvi de consciència de les necessitats reals en funció del nostre instint d’autopreservació com a espècie, diferent al que tenim actualment i que depèn de les necessitats que prenem com a primordials en aquest moment actual? 

La idea que tenim de progrés és relativa, i és en funció del que cadascú entengui per progrés que podem parlar d’un veritable “fi de la història”, però mai en un sentit objectiu del terme. Pretendre tintar d’objectivitat l’idea de final del progrés ideològic en un moment històric determinat en funció de les necessitats imperants en dit moment històric resulta presumptuós i no és res més que un exercici d’especulació, tant o més legítim com el que ens hem aventurat a fer. No queda altra solució en front a aquesta problemàtica del “fi de la història” que veure els arguments de Fukuyama com arguments relativistes, relatius al que ell contempla com una necessitat del moment present, però que no tenen perquè ser compartits. No queda altra solució que mostrar-se escèptics amb el que ha de venir, tenint en compte que hi ha un passat, que la història dona compte d’aquest passat i que ens explica perquè estem aquí, i és evident que hem d’aprendre d’aquest passat, com és evident, també, que hem de valorar on estem pel que hem viscut, però també és important tenir en compte que hi ha un futur i resulta del tot imprevisible, i el que de veritat importa, més que qualsevol altre cosa, és que hi ha un canvi constant, que hi ha un present que possibilita un futur que obre una perspectiva de canvi, un present que comença ara i torna a començar, instant rere instant.

No hi ha un veritable fi de la història: la història continua en el present.